La història dels olis essencials es remunta a milers d'anys, i els primers registres del seu ús apareixen a civilitzacions com l'antic Egipte, l'Índia i la Xina. Els antics egipcis feien servir olis vegetals aromàtics per a rituals religiosos, embalsamament i cura personal-emprant botànics aromàtics àmpliament, especialment en la creació de bàlsams i durant el procés de momificació. Al mateix temps, el sistema mèdic tradicional de l'Índia, l'Ayurveda, havia incorporat durant molt de temps essències vegetals per harmonitzar el cos i la ment, mentre que l'antiga cultura xinesa utilitzava sovint herbes aromàtiques i espècies per a encens, pràctiques de benestar i finalitats medicinals.
Durant les èpoques de l'antiga Grècia i Roma, l'aplicació d'olis essencials i plantes aromàtiques es va desenvolupar encara més. Els metges grecs van començar a investigar la relació entre les aromes de les plantes i la salut humana, incorporant herbes als massatges, rituals de bany i tractaments terapèutics. Els romans, per la seva banda, eren usuaris àvids d'espècies i olis vegetals als seus banys públics i rutines diàries, popularitzant així encara més la cultura aromàtica. A mesura que va florir el comerç, les espècies i les essències vegetals d'Orient van anar fent camí per Europa.
La indústria moderna d'olis essencials remunta els seus orígens als avenços en la tecnologia de destil·lació després de l'Edat Mitjana. Els estudiosos àrabs van perfeccionar els mètodes de destil·lació, permetent l'extracció d'essències vegetals amb major puresa i establint les bases per al desenvolupament posterior de l'aromateràpia. Al segle XX, mentre investigava els components aromàtics de les plantes, un químic francès va encunyar formalment el terme "aromateràpia". Posteriorment, els olis essencials van obtenir una aplicació generalitzada en la cura de la bellesa, la teràpia de massatge, el benestar personal i la vida domèstica, evolucionant gradualment cap a un component vital de la medicina natural moderna.
